La Banda Ciutadana (27 Mhz) per fi lliure !!!!

Nota de la SETSI

 

NOTA DE LA SECRETARÍA DE ESTADO DE TELECOMUNICACIONES Y
PARA LA SOCIEDAD DE LA INFORMACIÓN EN RELACIÓN CON LA
SUPRESIÓN DE LA LICENCIA INDIVIDUAL PARA EL USO DE LAS
FRECUENCIAS DE LA BANDA CIUDADANA CB-27

Con la entrada en vigor de la nueva Ley de Telecomunicaciones, publicada en el
Boletín Oficial del Estado del pasado día 10 de mayo, el uso de las frecuencias de la
Banda Ciudadana CB-27 ya no está catalogado como de uso especial y en
consecuencia dejarán de tramitarse las, hasta ahora preceptivas, licencias individuales
CB-27. El uso de esta banda de frecuencias no precisará por tanto de ningún tipo de
solicitud ni otros trámites ante la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para
la Sociedad de la Información.
Independientemente de que no se precise licencia individual, se mantienen como
obligatorias, para las emisiones en esta banda de frecuencia, las condiciones técnicas
(numeración de canales, potencias emisión, clases de emisión, etc.) establecidas en la
Nota de Utilización nacional UN-3, del Cuadro Nacional de Atribución de Frecuencias
(http://www.minetur.gob.es/telecomunicaciones/Espectro/CNAF/notasUN2013.pdf) y
en el Reglamento de uso del dominio público radioeléctrico de la banda ciudadana CB-
27 (http://www.boe.es/boe/dias/2007/01/06/pdfs/A00835-00845.pdf ).
Asimismo se mantienen como obligatorias para los usuarios de esta banda de
frecuencias el resto de las condiciones establecidas en el Reglamento antes citado, no
relacionadas con la exigencia de la licencia individual.

Madrid,12 de mayo de 2014

 

Les noves CB de l'estació Memphis i l'estació Anime.

Posted 21 Juny 2014 by ea3tp in Actualitat, Banda Ciutadana

Merca-Ham 2014

Posted 7 Març 2014 by ea3tp in Actualitat, Clubs de Ràdio

El Whisper

WisperWSPR o Wisper

L’acrònim WSPR significa Weak Signal Propagation Reporter , o sigui : Informe de propagació de senyals febles.

WSPR és una modalitat de transmissió i codificació ideat pel geni i premi nobel de física Joe Taylor K1JT . Aquest programari i qualsevol interace per modes digitals , al costat del nostre PC i equip de ràdio, ens permet emetre la nostra senyal en FSK sota la modalitat ” WSPR ” o ” Wisper ” . Aquesta modalitat de transmissió FSK consta de 4 tons que disten 1,4 Hz entre si . Aquest senyal que emetem amb aquest programari , codifica nostre indicatiu , el nostre locator , i la potència amb la qual emetem , mesurada en dBm , i l’emet l’èter en un temps exacte de 2 minuts síncrons amb l’hora mundial . L’ample de banda que ocupa la modalitat wspr és només 1,4 Hz , la qual cosa fa que amb potències d’ miliwatios teva senyal pugui ser rebuda arreu del món si hi ha una mica de propagació , és clar. Però per què ? , Doncs posem un exemple senzill . Nosaltres transmetem generalment amb 100W , i la nostra modulació de veu en SSB ocupa 2.700Hz ( ample de banda ) . Si dividim els 100w/2.700Hz = 0,037 watts estem fent servir per Hz d’ocupació , o sigui 0,037 W / Hz . Si per contra emetem amb 5w a WSPR : són 5w / 1,4 = 3,57 W / Hz …. és a dir si multipliquem 3,57 x 2.700 = 9639 watts és la potència requerida en SSB per igualar a la nostra emissió de wspr amb 5W . Si a això , hi afegim que el programari està sincronitzat i posseeix correcció d’errors, Per a què més ? . Senyals imperceptibles en el soroll , són perfectament descodificades , fins i tot per sota dels – 30dB ! ! . En resum , surten els senyals del no-res ! . Increible , però cert .
La potència de les emissions de les balises solen rondar entre els 100mW i 5 watts, no és necessària més potència . És molt important que totes les emissions estiguin sincronitzades amb l’hora mundial amb una deriva no major de 1,5 seg . Aquesta hora la presa el programari directament del rellotge del PC , el qual prèviament l’haurem sincronitzat amb algun dels servidors de rellotge atòmic que existeixen a la xarxa . Si no sincronitzem el rellotge de l’ordinador , ni rebem , ni ens reben , així de clar .

El programari WSPR emet la seva trama durant 2 minuts , per a 5 seg , i torna a emetre altres 2 minuts si així ho volem . Hi ha la possibilitat d’emetre un 10% , un 20 %, un 40% o un 100 %. També podem estar sol en mode recepció col · laborant en la publicació a través d’internet del que rebem .
De manera automàtica , el que anem rebent , si tenim connexió a Internet , serà enviat a una base de dades mundial , en la qual s’emmagatzemaran totes les dades rebudes : Indicatiu , Freqüència , i Potència amb la qual ho hem rebut . D’aquesta manera tots els Spots poden ser consultats a través d’Internet a la WEB dels aficionats a aquesta modalitat . Molt interessant per comprovar com rep la nostra antena , i poder comparar amb altres .

Whisper

Freqüencies Whisper:

0136 Mhz
0,4742 Mhz
1.8366 MHz
3.5926 MHz
5.2872 MHz
7.0386 MHz
10.1387 MHz
14.0956 MHz
18.1046 MHz
21.0946 MHz
24.9246 MHz
28.1246 MHz
50.293 Mhz
70.091 Mhz
144.489 Mhz

Posted 7 Març 2014 by ea3tp in EA3TP, Modalitats

He tornat…

Hola de nou…

He tornat després d’una bona temporada. A vegades es comencen nous projectes que fa que s’abandonin d’altres. Espero poder continuar aquest de nou i no abandonar-lo.

 

Posted 7 Març 2014 by ea3tp in EA3TP

MercaHam 2012

L’Edició número 19 de Merca-HAM, és va celebrar els dies 9 i 10 de Juny de 2012, en les instal · lacions del Pavelló Poliesportiu Municipal “CAN Xarau”, al Carrer Santa Anna, s / n 08290 Cerdanyola del Vallès (Barcelona).

Enhorabona als organitzadors i fins el proper any…

Organitza:

El Ràdio Club del Vallès (ea3rch)

Posted 13 Juny 2012 by ea3tp in Uncategorized

La Televisió a Catalunya … al 1932 !!!!

La televisió de Macià 

El Punt: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/292175–la-televisio-de-macia-.html

La Guerra Civil va estroncar el projecte de la RAC republicana de posar en marxa una tele amb el suport de la Generalitat


Dona davant una càmera de tele. Portada de ‘Catalunya Ràdio’ (16/06/1934), revista de RAC Foto: DUX .

La televisió va arribar a Barcelona el 1959, es va començar a popularitzar als anys 60 i per primer cop va parlar català el 1964, a TVE. TV3 va començar a emetre el 10 de setembre de 1983. Aquests són, en síntesi, els fets tal com els hem viscut. Però les coses haurien pogut anar d’una altra manera i haurien pogut passar molt abans. La Guerra Civil va estroncar l’empenta televisiva de la Catalunya republicana, una història pràcticament desconeguda que ara surt a la llum al llibre República TV (Dux Ed.), de Francesc Canosa. És fruit de la seva tesi doctoral i de sis anys de recerca que han omplert un buit clamorós: “Aquella televisió que no va ser és la metàfora d’una Catalunya que aspirava a tot i es va quedar sense res”, diu l’autor. El llibre surt a la venda la setmana que ve i divendres es presenta al Museu d’Història de Catalunya.

El 1932, un dels principals impulsors de la ràdio i la televisió a Catalunya, Eduard Rifà, el fabricant de les famoses llanternes Lot, ho tenia claríssim: “A la Generalitat no li caldrà sinó determinar la forma d’explotació dels serveis de radiodifusió, perquè tots els altres treballs preparatoris per a la implantació del gran servei radiofònic i de televisió de Catalunya ja estan ultimats en l’ordre tècnic, econòmic i administratiu”.

Rifà no era un il·luminat ni anava per lliure, parlava en nom de la jove i ja poderosa Ràdio Associació de Catalunya (RAC) i ho feia a les portes de l’aprovació de l’Estatut que havia de garantir competències en comunicació per a la Generalitat, tal com defensaven a Madrid tant ERC com la Lliga. Ho van aconseguir a mitges, amb un text ambigu, però ja valia. Rifà i els seus sabien que comptaven amb el suport explícit de Francesc Macià, que el 15 d’abril de 1931, tres dies després de guanyar les eleccions que portarien la República i el posarien a ell al capdavant del govern de Catalunya, responia a una petició del mateix dia de l’Associació Nacional de Radiodifusió, propietària de RAC, autoritzant-la a emetre 24 hores al dia. El decret, redactat pel periodista Joaquim Ventalló, deu ser un dels pocs que Macià va firmar com a “president de la República Catalana”.

Macià, aficionat al cine
Macià, aficionat al cinema i influït pel seu amic de conspiracions Josep Carner Ribalta, a qui havia cridat dels EUA on treballava per a la Paramount per fer a Montjuïc un “Hollywood català”, tenia clar el poder de la imatge. No en va, s’havia convertit en la primera estrella mediàtica de la política catalana. Per això no resulta estrany trobar-lo la tardor de l’any següent a la Fira de Montjuïc a la segona exposició de ràdio per veure en persona l’estand del RAC on hi havia un aparell fototelegràfic de fabricació catalana, inventat i fabricat per Pau Abad: una mena de fax d’imatges. Aquell dia, Macià prometia el suport del govern per crear una indústria audiovisual catalana.

La mort de Macià el dia de Nadal de 1933 va ser un cop per al país, i també per als impulsors de la televisió. Però al juny següent s’aprovava la llei estatal de radiodifusió –per pressions catalanes el futur reglament acabaria incloent la televisió– i els traspassos a la Generalitat. Tot semblava encarrilat quan els fets del 6 d’octubre de 1934 van posar el govern català a la presó i van aturar de nou el projecte, que tot i sortir del sector privat i associatiu necessitava suport institucional.

El somni televisiu
El somni televisiu català trontollava de nou i ho feia quan als Estats Units, Anglaterra, Franca i Alemanya començaven les primeres emissions, seguides molt de prop des d’aquí, tant pels experts com per l’opinió publicada: els diaris en parlaven com d’una realitat imminent i revolucionària. Entre els més entusiastes i compromesos hi havia Enric Calvet, germà del director de La Vanguardia Agustí Calvet, àlies Gaziel. El Calvet de la tele formava part del laboratori de recerca del RAC, situat dins el complex de la nova seu de l’emissora a la Rambla dels Estudis, núm. 8. Entre d’altres, amb ell hi treballaven Pau Abad. Estaven parint la futura televisió de Catalunya. Malgrat el Bienni Negre, la RAC anava llançada i l’abril de 1935 comprava un terreny de 29.580 metres quadrats a Viladecans per instal·lar-hi una gran emissora de televisió.

Espanya frenava, Catalunya havia perdut l’autogovern, però els impulsors de la tele no es podien aturar perquè el món no s’aturava. El 22 de març els nazis havien inaugurat la primera emissora de tele d’Alemanya; era també el primer servei públic regular del món. El 2 de novembre la BBC feia el mateix i el 17 començaven les emissions experimentals franceses amb una emissora instal·lada a la Torre Eiffel.

Amb la Generalitat recuperada el febrer de 1936, el projecte s’activava de nou. L’estiu de 1936 Tomàs Roig i Llop, pare de la futura escriptora Montserrat Roig, és enviat per la RAC a Berlín per comprar una potent emissora de televisió a l’empresa Telefunken. Quan torna amb la feina feta, Barcelona prepara l’Olimpíada Popular com a rèplica als Jocs Olímpics de Berlín. Aviat arribarà l’aparell Telefunken i en pocs mesos ha d’entrar en funcionament a Viladecans. A més, tant la subsecretaria de Comunicacions com la secció de Telecomunicacions ministerials hi han donat el vistiplau. L’emissora ha de servir per emetre senyal televisiu per a Barcelona i rodalia. El futur és a tocar.

Però abans que el 19 de juliol s’encengui la flama olímpica a Montjuïc es produeix l’alçament feixista. I amb la guerra esclata també el futur, l’aparell Telefunken es volatilitza i amb els anys s’esborra el passat que ara ha recuperat Francesc Canosa malgrat l’escassedat de documentació salvada. Ha hagut de passar sis anys resseguint la premsa de l’època, consultant alguns fons privats i fent entrevistes als pocs testimonis vius d’aquella aventura frustrada. Entre ells, l’esposa de Roig i Llop, la nonagenària Albina Fransitorra, i el pioner locutor de la RAC Teodor Garriga, mort l’any passat: “Veuràs, la televisió era aleshores com un somni. Tothom en parlava i es treballava perquè arribés. Hi treballaven en Pau Abad, l’Homer Teixidó, l’Enric Calvet i l’Eduard Rifà. Sempre amunt i avall… Em deien que em preparés, que aviat hauria de sortir per televisió. T’ho pots creure?”.

Posted 15 Octubre 2011 by ea3tp in Història

Aquí, Radio Andorra


‘Aquí Radio Andorra’

La cadena radiofònica comercial pionera d’Europa. Una de les poques emissores d’ona curta que ha emès en català. L’única emissora privada francesa que va transmetre durant tota la segona guerra mundial sense caure sota el control ni dels aliats ni del règim pro-nazi de Vichy. Totes tres afirmacions són vàlides per definir Ràdio Andorra, una emissora que de 1939 a 1981 va emetre en ona curta des del petit país pirinenc per a tota l’Europa occidental. Al costat de Radio Monte Carlo, Radio Luxembourg (RTL) i Europe 1, forma part del grup de noms mítics de la radiofonia europea del segle XX, gràcies a una programació basada en la selecció musical i amb butlletins informatius en francès, espanyol i català.

El seu famós eslògan, ‘Aquí Ràdio Andorra’, va ser pronunciat per primera vegada per la locutora Victòria Zorzano el 7 d’agost de 1939, quan es va posar en marxa l’enèsim projecte radiofònic de l’empresari francès Jacques Trémoulet. Propietari del grup Radiophonie du Midi, amb emissores a les ciutats occitanes d’Agen, Bordeus, Montpeller i Tolosa (Radio Toulouse, molt popular a l’època, era la nineta dels seus ulls), Trémoulet va obtenir del Consell General la concessió d’una llicència radiofònica des d’Andorra per tenir un as a la màniga en cas que el govern francès decidís suprimir les ràdios privades al seu territori. Durant quaranta-dos anys, Ràdio Andorra va emetre i superar atacs de grups de pressió, de polítics i d’estats hostils, tal com explica el periodista Sylvain Athiel al llibre Aquí Radio Andorra! (Editorial Andorra).

El llibre d’Athiel, publicat originalment en francès amb el títol ‘Les conquérants des ondes‘ (i amb documental inclòs), repassa la complexa aventura de Ràdio Andorra, des del començament al final de la dècada de 1930 fins al tancament, el 1981, passant per les pressions i interferències que li va imposar el govern francès durant els anys 1950, la persecució del seu propietari per presumpte col·laboracionisme amb el règim de Vichy i, també, l’aferrissada competència amb l’emissora estatal francesa Sud Radio, creada expressament per prendre mercat a Ràdio Andorra i amb emissor, curiosament, instal·lat a Andorra.

De Ràdio Andorra, en queden només les dues colossals antenes al llac d’Engolasters, el fantasmagòric centre emissor d’Encamp i els estudis, a Andorra la Vella, que es van cremar el 1991 amb tots els arxius i enregistraments abandonats a dins. Tot i això, la memòria d’aquesta peculiar emissora es pot recuperar gràcies a unes quantes webs plenes de contingut. Aquí Ràdio Andorra, per exemple, proposa un gran volum de documentació i una extensa biografia dels grans noms que van passar per l’emissora. La pàgina personal d’Eric Tiffon, per la seva banda, ofereix nombrosos fitxers sonors i fotogràfics. I Radio Andorre permet reviure les emissions i el to d’aquesta emissora que es va apagar, oficialment, el 2 d’abril de 1981 a les 21.10. Un ex-treballador seu, Max Lafontaine, dedica també algunes pàgines de la seva web personal a recordar Ràdio Andorra.

http://aquiradioandorra.free.fr/

http://f5nsl.free.fr/andorre/amenu.html

  

Ràdio Andorra:  http://ca.wikipedia.org/wiki/Ràdio_Andorra

Ràdio Andorra (Radio Andorre, en francès) va ser una emissora de ràdio comercial que va emetre per concessió de les autoritats del Principat d’Andorra entre 1939 i 1981.

L’emissora va ser inaugurada el 7 d’agost de 1939. Jacques Trémoulet, propietari de l’empresa Radiophonie du Midi, que ja operava emissores de radiofonia en les localitats franceses de Toulouse, Montpeller, Burdeus i Agen, va crear Ràdio Andorra tement la interdicció civil de la ràdio privada en territori francès, la qual, de produir-se, hauria silenciat la resta de les emissores de la seua propietat, particularment Radio Toulouse, molt popular en l’època.

L’estatus particular del que gaudia el Principat d’Andorra, un estat teòricament independent però en la pràctica íntimament lligat a França i l’estat espanyol en la dècada dels anys 30 del segle XX, li va permetre sostraure’s a la reglamentació en matèria de radiodifusió d’aquests dos països. Desafortunadament per a l’emissora, tot just un mes després de la seua posada en servei França va declarar la guerra a Alemanya. Després d’algunes vacil·lacions i una breu interrupció de les emissions, l’estació va reprendre aquestes el 3 d’abril de 1940 per a no interrompre-les de nou durant més de quaranta anys. Gràcies a la neutralitat del Principat durant la Segona Guerra Mundial, Ràdio Andorra va ser l’única emissora privada francesa que transmeté durant tot el conflicte sense estar sota el control directe ni de França ni d’Alemanya. Igualment es va convertir en l’única ràdio que va conservar aquesta independència després de la finalització de la Guerra, el que li va comerciejar durant la resta de la seua existència l’hostilitat manifesta de les autoritats gal·les, les quals van intentar sense fortuna pressionar al govern andorrà.

[modifica]Història

Des de 1940 fins a 1944, Ràdio Andorra va ser l’única ràdio privada d’expressió francesa que va emetre sense control, ni dels aliats ni dels alemanys, gràcies a la neutralitat del Principat d’Andorra. Les altres emissores privades de Jacques Trémoulet situades a França van estar sota el control del govern de Vichy. Trémoulet va nomenar director de l’emissora a Etienne Laffont, nét del diputat Paul Laffont, qui havia donat suport la creació de l’emissora abans de la Guerra. Els intents de control de l’emissora durant aquest període van ser nombrosos, però l’estació va aconseguir desbaratar-los. És, paradoxalment, amb l’alliberament de França en 1944 quan van començar les veritables penúries per a Ràdio Andorra: el seu propietari, Jacques Trémoulet, va ser condemnat a mort en rebel·lia per col·laboracionista amb les forces d’ocupació nazi. Se li imputaven, en essència, els seus acords amb els ocupants per a conservar les seues altres emissores, en particular Ràdio Toulouse, la qual va ser clausurada. Trémoulet es va refugiar a l’estat espanyol i posteriorment en Suïssa fins a 1949, data en la qual va anar finalment indultat.

Ràdio Andorra es va trobar en la segona part de la dècada fortament desestabilitzada: un emissor d’interferència, instal·lat pel govern francès en la regió de Burdeus, la va fer pràcticament inaudible en territori francès durant quasi un any fins que aquesta pràctica va ser declarada il·legal per la Cort de París. El segrest de béns de Jacques Trémoulet a França, particularment l’administració publicitària de l’emissora, situada en París, li impedia accedir als anunciants francesos, motiu pel qual els ingressos publicitaris van ser escassos.

A pesar que la interferència intencionada i la persecució contra el seu propietari ja havien finalitzat, al començament dels anys 50 les pressions del govern francès continuaven amb l’objectiu de reduir a Ràdio Andorra al silenci. Traves administratives, tancament de la frontera andorrana per a evitar els enviaments de discos, campanyes de premsa… tot va ser debades: Ràdio Andorra continuava gaudint de popularitat entre els seus oïdors. Amb l’estabilitat, va poder per fi millorar la qualitat de la seua escolta i dedicar temps a la millora dels seus programes i a la recerca d’ingressos publicitaris. A pesar que la seua zona d’escolta era més reduïda que antany, podia escoltar-se en tota França, i en el sud (on no podia escoltar-se ni Radio Luxemburg ni la recentment creada Europe 1) dominava el mitjà radiofònic. Per això, l’Estat francès va decidir crear una nova emissora perifèrica que fera la competència a Ràdio Andorra en la seua pròpia zona geogràfica. Després de nombroses peripècies amb les autoritats andorranes, va arribar a un acord amb aquestes per a crear aquesta nova emissora a Andorra, obtenint una concessió del mateix tipus que la de Ràdio Andorra. En 1958, aquesta emissora controlada per l’Estat francès a través de la SOFIRAD, va començar a emetre com Radio des Vallées (‘Ràdio de les Valls’), nom que va canviar, més tard, pel de Sud Radio.

Durant els anys 60, la lluita entre Ràdio Andorra i la seua oponent, Radio des Vallées d’Andorre, va ser aferrissada. L’una i l’altra lliuraven una febril lluita pel lideratge. Els programes es renovaven regularment per a adaptar-los als gustos del moment, especialment al de la joventut. Per desgràcia per a Ràdio Andorra, la SOFIRAD, societat estatal que controlava Europe 1, Radio Monte Carlo i Sud Radio (antiga Radio des Vallées d’Andorre) va dotar a aquesta última d’uns mitjans sense comparança amb els quals disposava l’emissora pirinenca. En 1968, per primera vegada, Ràdio Andorra es va veure superada en audiència per Sud Radio, perdent la posició de lideratge en el sud de França, que ja mai recuperaria.

En 1971, va morir Jacques Trémoulet, propietari i fundador de Ràdio Andorra. L’emissora va contemplar llavors una tàctica d’aproximació amb RTL, particularment en matèria de programació. Però aquests acords serien limitats i el declivi va continuar. Ràdio Andorra no tenia capacitat per a invertir en material competitiu i el seu emissor obsolet no li permetia ser audible fora d’una zona geogràfica molt limitada al voltant d’Andorra. Sud Ràdio, després d’haver vençut en la batalla per l’audiència, va guanyar també la comercial.

[modifica]El tancament de l’emissora

El 26 de juny de 1980, el Consell General de les Valls d’Andorra, principal instància executiva del Principat, va confirmar la seua intenció de no renovar la concessió que havia concedit en 1961 a Ràdio Andorra i a Sud Radio amb venciment al març de 1981. L’Estat andorrà desitjava nacionalitzar la radiodifusió, per considerar que es trobava massa lligada als estats francès i espanyol. El 26 de març de 1981 va ordenar a les dues emissores que cessaren immediatament d’emetre. Ràdio Andorra va executar l’ordre a les 21 hores del mateix dia. Sud Radio no es va sotmetre a l’ordre i va continuar les seues emissions durant un temps més abans de replegar-se a territori francès, on les ràdios lliures començaven a fer-se escoltar.

A pesar d’un intent de rellançament en 1984 que fracassaria al cap de tres mesos, Ràdio Andorra no va renàixer mai més de les seues cendres. Paradoxalment, en el mateix moment que les ràdios privades es lliuraven per fi del monopoli estatal en la major part dels països de Europa, Ràdio Andorra va ser obligada a callar per a deixar el seu lloc a una emissora estatal. Ràdio Nacional d’Andorra, emissora del servei públic andorrà que no emetria la seua primera programació fins a 1991, després de deu anys de silenci total de les ones de ràdio a Andorra.

Posted 15 Octubre 2011 by ea3tp in Història