Guglielmo Marconi

Guillermo Marconi (Bolònia 25 d’abril de 1874 – † Roma 20 de juliol de 1937) va aconseguir, a l’edat de vint anys, convertir un experiment científic en un sistema pràctic de comunicació radiotelegràfica, obrint les portes a invents com la radiotelefonia i el radar, ¡a radiodifusió i la televisió. I ho va fer treballant en un precari laboratori que havia organitzat en l’àtic de la casa de camp familiar

Marconi provenia d’una família benestant i tota la seva educació la va rebre dels seus tutors i en institucions d’ensenyament privat. Va adquirir les seves primeres nocions de física i química amb el professor Vincenzo Rosa. August Righi, de la Universitat de Bolonya, ¡i va ensenyar el seu laboratori i li va donar a conèixer els fonaments de ¡a propagació de les ones electromagnètiques.

La telegrafia sense fils El 1868, el científic britànic James C. Maxwell havia anunciat que, teòricament, les ones de ràdio havien d’existir. Vint anys després, aquesta predicció va ser confirmada experimentalment pel físic alemany Heinrich Hertz, qui va demostrar que aquestes ones es comporten igual que la llum. El 1890, el metge i físic francès Edouard Branly inventar i construir el primer detector d’ones radioelèctriques, l’cohesor, un tub ple de llimadures metàl.liques. Tot estava disposat per construir el primer sistema de telegrafia sense fils. El 1894, el científic britànic Oliver Lodge va pronunciar una conferència que va versar sobre els treballs duts a terme per Hertz i els seus successors.

A Rússia, el físic A. S. Popov va iniciar una investigació sobre els procediments per a la detecció de les tempestes elèctriques properes connectant un aparell descrit per Lodge a un registrador meteorològic. Marconi va llegir la conferència de Lodge, i va pensar que les ones electromagnètiques descobertes vuit anys abans per Hertz podrien usar-se per senyalitzacions. En el seu laboratori, va iniciar la construcció d’un excitador i un cohesor o receptor, separats per uns deu metres entre si. El cohesor consistia en un recipient d’encenalls de metall poc atapeïdes entre si, que ordinàriament conduïen poc corrent. En ser incidides les llimadures metàl.liques per ones de ràdio, augmentava el corrent. D’aquesta manera, les ones de ràdio podien convertir-se en un corrent elèctric que era possible detectar fàcilment.

Amb el temps, Marconi va millorar els seus instruments connectant a terra tant el transmissor com el receptor, i usant un fil aïllat de la terra que servia d’antena per facilitar tant l’emissió com la recepció.

Al setembre de 1895, Marconi va enviar, amb un aparell que ell mateix havia dissenyat, un senyal elèctric a través d’un turó, a una distància de tres quilòmetres, provant que la transmissió era possible encara que hagués obstacles en la ruta directa de les ones (era evident que aquestes es desplaçaven en línia recta).

Desembre de 1901: Marconi uneix Europa i Amèrica a través de la ràdio

Al febrer de 1896, sense el suport financer necessari al seu país per continuar amb els seus experiments, Marconi va viatjar a Londres, i va entrar en contacte amb sir William Pearce, enginyer cap del Ministeri de Correus, que havia treballat en el camp de la telegrafia, i que va ser qui li va proporcionar l’ajuda econòmica que necessitava.Aquest mateix any, Marconi va registrar allà una patent provisional del seu sistema radiotelegràfic. Es tractava de la primera descripció impresa de com les ones de ràdio poden utilitzar per a la comunicació.

Marconi va seguir endavant amb els seus experiments. Però, no van trigar a sorgir alguns problemes, entre ells que la telegrafia sense fils no era secreta: qualsevol que tingués un receptor podia recollir els senyals Morse, al contrari del que passava amb la telegrafia convencional. En la recerca d’una solució per aquest problema, Marconi va descobrir l’existència de les ones curtes. A la primavera de 1897, va portar el seu equip al canal de Bristol. Instal.lar l’estació receptora i el transmissor a uns cent quilòmetres de distància. Les primeres proves no van donar resultat però, finalment, la incorporació d’una antena permetre la recepció dels senyals. D’Itàlia va arribar una invitació perquè portés a terme un dels seus experiments. Marconi va acceptar perquè volia provar l’eficàcia del seu sistema sobre navilis en marxa. Així, va aconseguir captar missatges a una distància de 11,5 milles de la costa.

De retorn a Anglaterra, va fundar la Wireless Telegraph and Signal Co Ltd que, poc després, el 1900, passaria a anomenar-Marconi’s Wireless Telegraph Co Ltd Aquesta empresa, la finalitat era la, instal lació del sistema radiotelegràfic en vaixells i fars de lacosta britànica, va mantenir des de 1903, un servei de notícies entre Europa i els Estats Units.

En 1898, Marconi va muntar una emissora permanent a l’illa de Wight, des d’on es feien transmissions radiotelegràfiques a Bournemouth, a la costa sud d’Anglaterra. El 1899, va enviar senyals des de Dover a una estació propera a Boulogne (França), a una distància de cinquanta quilòmetres a través del canal de la Mànega.

Desoint les opinions de diversos científics, com el matemàtic francès Henri Poincaré, que pensaven que la curvatura terrestre limitaria l’abast de les transmissions per ràdio a uns tres-cents quilòmetres, Marconi va fer els preparatius necessaris per unir Europa i Amèrica a través de la ràdio. El 12 de desembre de 1901, va aconseguir comunicar el sud-oest del Regne Unit amb Terranova (Canadà), a més de tres mil quilòmetres de distància. Al no haver cap explicació per aquest estrany comportament de les ones radioelèctriques, es va postular l’existència d’una capa en els alts nivells de l’atmosfera, la ionosfera, que reflectiria fins a la Terra les ones de ràdio que incidien sobre ella.

La data de 12 desembre 1901 pot ser considerada com la fita més important en el desenvolupament posterior de la ràdio.

Inici dels treballs per a la radiotelegrafia de llarga distància

L’èxit aconseguit per Marconi va provocar una revolució mundial en el camp de les comunicacions. Les companyies de telegrafia elèctrica, alarmades per la competència, van tractar d’impedir el desenvolupament de la radiotelegrafia. La companyia Anglo-American Telegraph va reclamar el seu dret a l’explotació telegràfica per cable i va anunciar una querella contra Marconi. No obstant això, es van superar les dificultats, i va començar a aixecar-se una estació en Glace Bay (Canadà).

Al març de 1902, Marconi va abandonar els Estats Units per tornar al Regne Unit, on va iniciar els treballs per a la radiotelegrafia de llarga distància. Va aconseguir imprimir missatges a una distància de 1 500 milles, que amb un receptor telefònic va ampliar a 2.099 milles. El gener de 1903, va tornar a Itàlia. Un any després, es va embarcar en el Campània, per tal de provar la instal lació d’un nou transmissor impulsat per un generador de corrent altern de 1 50.000 watts, per tal d’aconseguir una comunicació fiable mitjançant l’ús d’ones llargues.

Al setembre de 1907, va realitzar un nou viatge a Canadà amb la finalitat d’establir les comunicacions entre Glace Bay i Clifden, a Irlanda. L’èxit d’aquesta interconnexió, capaç de transmetre 10.000 paraules sense interferències, va suposar el reconeixement definitiu de la comunicació transatlàntica. No van trigar a sorgir importants millores i contribucions d’altres científics. La radiotelegrafia es va convertir en una indústria organitzada, que va donar lloc al sistema Telefunken a Alemanya, rival de Marconi des dels orígens d’aquesta tècnica.

El 1909, Marconi va rebre el premi Nobel de Física, compartit amb l’inventor alemany Karl F. Braun. El 1910, va emprendre un llarg viatge a Princesa Mafalda per tal d’assegurar a Anglaterra la unió radiotelegráfica amb cadascuna de les possessions de l’Imperi. A més volia portar el seu sistema a Amèrica del Sud, i emprendre nous experiments amb detectors de vàlvules i circuits de sintonia. Va arribar a captar senyals des d’una distància de 6.700 milles amb longituds d’ona de més de 10.000 metres.

Punta Arenas, a Argentina, va ser triada per a la instal.lació d’una estació de gran potència. Dos anys després, aquesta estació es va utilitzar per establir una connexió amb Liverpool, establint una nova marca de transmissió: 7.300 milles.

Mentrestant, Marconi treballava intensament a la recerca d’un sistema de seguretat de la navegació en alta mar. Episodis com l’enfonsament del Republic (1909) o el Titanic (1912) van fer que, molt aviat, els equips de salvament d’arreu del món així com els mercants i tot tipus d’embarcacions decidissin adoptar la radiotelegrafia tant en estacions fixes com mòbils.

Marconi investiga l’ús de l’ona curta de ràdio per senyalitzacions

Després de la Primera Guerra Mundial, Marconi va dedicar els seus esforços a experimentar l’ús de l’ona curta de ràdio per senyalitzacions. A Anglaterra, va posar a treballar el seu equip en noves freqüències d’ona curta, fins a reduir tot el possible la seva longitud. El 30 de maig de 1924, es va emetre una ona de 92 metres, sense reflector, des de Nova York a Austràlia, i captada perfectament: la veu humana havia recorregut gairebé la meitat del camí al voltant de la Terra.

En una conferència pronunciada a Nova York, Marconi va augurar el significat futur de les ones curtes en els sistemes de transmissió d’imatges, com la televisió. En EE. UU., Anglaterra i Alemanya, es treballava amb nous emissors d’ones ultracurts, la utilització prometia importants èxits tècnics.

Posted 30 Octubre 2010 by ea3tp in Història